L’Euskal Herria imaginària: totes les nacions són invents, però no per això falses. Hitzaldia (Bartzelonako Euskal etxea. 2011-05-27)

By • Jun 16th, 2011 • Category: Albistekaria

* Euskal Herri imajinarioaren eraikuntza (euskaraz. Hala ere, euskal bertsioa eta katalana ez dira berdinak.)

*          *          *

L’Euskal Herria imaginària: totes les nacions són invents, però no per això falses

Bartzelonako Euskal etxea. Hitzaldia. 2011-05-27. Jon Jimenez eta Andoni Olariaga.

1) Les nacions i els nacionalismes

La intelligentsia espanyola, aquesta que conformen Fernando Savater, Jose Antonio Marina, Juan Pablo Fusi, Jon Juaristi, Arturo Perez-Reverte i altra, ha repetit mil i una vegades el mateix sonsonete: la nació és un invent del romanticisme alemany. La intelligentsia espanyola ha fet una contraposició falsa: d’una banda, estaria el concepte de nació francesa i democràtica, reflectida en Ernest Renan; i d’altra banda, estaria el concepte de nació alemany, romàntic i ètnic (i excloent). Des d’aquí es trauria la conclusió que el concepte de nació dels bascos i dels catalans seria alemany, i per tant, romàntic i anti-democràtic; i el concepte de nació dels espanyols seria democràtic i ciutadà. Per exemple, Pío Baroja solia distingir el nacionalisme antic, el dels bascos o catalans, del progressiu, el dels espanyols. De tota manera, el nacionalisme espanyol amb l’ajuda de la filosofia del pensador alemany Jürgen Habermas, ha vingut a denominar el seu nacionalisme com a “Patriotisme constitucional”.

És aquest l’ideari dels dos partits majoritaris espanyols que sustenten la pseudo-democràcia bipartidista espanyola. Aquesta primera distinció entre nacionalisme ètnic i ciutadà, i la posterior definició d’Habermas de “Patriotisme constitucional”, és la ideologia que ha servit als pensadors espanyols per justificar el seu projecte de l’Espanya Una Grande y Libre.

Sense entrar a fons, cal dir que el dualisme entre el nacionalisme francès i alemany és totalment fals. El concepte de nació de Renan és fonamentalment racista. Per a ell, les nacions s’integren per races lingüístiques, són aquestes les que mouen la història. En canvi, per a Herder i Humboldt la primera característica d’una nació és el llenguatge. Per a Humboldt, sobretot és la voluntat qui crea una nació. Llavors, podem dir que des d’Herder a Renan no hi ha una ruptura, sinó una continuïtat. I per explicar això faré una petita història del concepte i significat de nació.

Si fem un cop d’ull en la història, podem veure que la nació és simplement un subjecte col·lectiu, un individu. La nació és igualada moltes vegades amb el llenguatge. Per exemple, Herodot identifica el llenguatge amb la nació o poble, dividint els grecs dels bàrbars. Bàrbars eren els que parlaven, bar, bar, bar… En l’Edat Mitjana, Tomás d’Aquino també iguala la nació amb el llenguatge (nationes sive lingua); i els escriptors romans també. En l’Edat Mitjana, una nació és considerada una comunitat lingüística. Des de l’Edat Mitjana a l’època Moderna, a principis del segle divuit (XVIII), mentre les noves monarquies van consolidant-se, la nova classe social que ha sortit enfortida, l’aristocràcia, es diu a si mateixa com natio. Després, en la història moderna, és molt comuna veure entrellaçats la nació i al poble: així ho ha fet Rousseau, després Herder i Humboldt. Després de la Revolucion Francesa de mil set-cents vuitanta-nou (1789), la nació és entesa com un individu. Renan, per exemple, iguala la nació, l’individu i l’Estat, en la seva conferència famosa Qu’est-ce que’une nation? (Sorbona, Març de mil vuit-cents vuitanta-dos -1882). En la literatura d’aquesta època, és molt comuna trobar aparellats a la nació amb la sang i la raça. Els francesos, per exemple, amb Rivarol, Michelet i Renan al capdavant, arriben a alçar i mitificar la identitat francesa (segles divuit dinou -XVIII-XIX).

La pregunta que cal fer-se, és doncs: què ha passat, perquè després de la Revolució Francesa, aquesta nació que era igualada amb el llenguatge, sigui ara igualat amb l’Estat? Com bé sabem, el Despotisme Il·lustrat ha sortit vencedor. Ara, la il·lustració és totalment racional, és ordre, abans de res: els poetes són presos per irracionals. El racional, ara serà l’Estat i els seus òrgans: tot la resta, irracional (com els pobles sense Estat). Cal recordar, en canvi, que després de la Revolució francesa els revolucionaris que liquidaven el règim vell cridaven “Viu la nation”. De tota manera, des de llavors, la cultura i nació franceses passen a ser la Cultura i Nació, amb majúscules. La millor llengua i cultures d’Europa.

Llavors, la qual cosa ha sortit vencedor és un Estat absolut que sotmet als pobles i als individus. Els intel·lectuals moderns, prendran ara com l’únic objecte que mou la història a l’Estat, com podem veure en l’obra d’Hegel. L’estat és ara el que porta el carro del progrés: els pobles no tindran lloc en la història (si no és sotmesos a l’Estat). Per això, si en el vell règim eren igualades la nació amb la noblesa, i en el romanticisme alemany la nació amb el llenguatge, la comunitat i la voluntat, després de la Revolució Francesa la nació serà igualada amb el poble i l’Estat. Ara la nació passa a ser sinònim d’Estat, i es dissol en ell. Ara hi haurà sol ciutadans.

És per això pel que Marx acusa a l’Estat que ha sortit vencedor que no fa més que alienar a l’ésser humà políticament, de la mateixa manera que la religió ho fa religiosament. No és la religió, per tant, l’únic opi del poble, sinó també aquest Estat absolut. El pensador alemany Friedrich Nietzsche també assenyala la mentida d’aquest estat en el seu cèlebre llibre Així parlà Zaratustra, quan diu: “Jo l’estat, sóc el poble. Vagi mentida!”. Els estats que es creen des de la revolució francesa, no són més que nacions hegemòniques i imperials aquesta època, que intentaran sotmetre i desaparèixer a les altres nacions sense Estat.

Aquest és l’ideari que ha servit per justificar l’existència d’una nació amb Estat, enfront d’altres nacions sense Estat. Aquest breu repàs de la història del concepte de nació ens mostra, per això, que la nació és un ens que ha estat tractat d’una manera natural.

El nacionalisme, en canvi, és un fenomen de finals del segle divuit (XVIII) i de principis del dinou (XIX). Alguns subratllen que neix gràcies a la impremta, que comportava que una mateixa comunitat llegís el mateix, i per tant, sentís el mateix (Benedict Anderson); per a uns altres, en canvi, el nacionalisme és un fenomen impulsat per les elits econòmiques de diferents pobles, per satisfer a les necessitats creades pel naixement dels mercats nacionals (Ernest Gellner). L’anarquisme (pres molt generalment), ha estat històricament a favor d’aquesta segona lectura. De totes maneres, per a la primera tesi, el nacionalisme defineix i construeix la nació, partint d’uns factors definits. Per a la segona tesi, el nacionalisme inventa del no-res la nació. Per tant, el que aquí ens interessa subratllar és, que les dues tesis comparteixen que les nacions són invents o construccions.

D’on sorgeix la nació com a fenomen polític, això és, com a nacionalisme? Per al filòsof de la ciència Ulisses Moulines la nació és un grup ètnic que s’ajunta per a l’acció política. Aquest seria l’origen del nacionalisme. Cal recordar que a principis del segle vint (XX) el nacionalisme ha estat causant del naixement del feixisme, així com de processos de descolonització. Per això, perquè no fiquem a tots els nacionalismes en el mateix sac, Ulisses Moulines proposa distingir entre l’hegemonisme i el nacionalisme. El nacionalisme reivindicaria el mateix dret d’existència d’una nació enfront de totes les nacions; l’hegemonisme, en canvi, mal anomenat nacionalisme, reivindicaria el dret d’una nació per sotmetre a altres nacions, partint d’una suposada superioritat econòmica, cultural i històrica.

De totes maneres, direm que el nacionalisme crea la nació, imagina la nació: però haurem d’afegir que no la crea del no-res, sinó partint d’unes condicions objectives que són dinàmiques en la història.

2) Les nacions: comunitats imaginàries

Per tant, les nacions, són invents o no? La intelligentsia espanyola ha subratllat mil i una vegades que Euskal Herria és un invent. Com va dir el filòsof democràtic Fernando Savater, “Euskal Herria es un invento de la imaginación calenturienta de los vascos” (Abc. Novembre dos mil y vuit -2008). També ha dit alguna altra vegada, “Euskal Herria es una chorrada” (Público. Julio 2008), paraula per paraula. De totes maneres, la qual cosa ens interessa és l’operació lògica que se segueix d’aquesta afirmació: si Euskal Herria és un invent, és fals. Per al nacionalisme espanyol, d’aquesta sentència es dedueixen dues coses: (un) 1) Euskal Herria, en tant que és una nació, és un invent. Llavors Espanya és un ens natural. I per tant, (dos) 2) qualsevol cosa inventat és fals. La pregunta estúpida que se’ns ve al capdavant seria la següent: llavors, les magranes, que són un invent, són falses? Les matemàtiques, són falses?

El pensador Benedict Anderson, nascut a Xina però ciutadà Nord-americà, critica l’anterior concepció de nació inventada en el seu famós llibre convertit ja en un clàssic per a la filosofia política “Imagined communities”. En ell diu, que no hi ha comunitats veritables, anteriors a les inventades. Això és, que totes les nacions són creacions, invents: no hi ha nacions naturals. En canvi, per a Benedict Anderson un invent no té res a veure amb alguna cosa fals. Les comunitats imaginades no són il·lusions, no són ens creats arbitràriament per un boig (com a moltes vegades es pretén associar al poble basc amb l’obra de Sabino Arana). Per a Benedict Anderson, les comunitats imaginades són comunitats políticament delimitades i sobiranes. Així podem llegir que:

“Las comunidades no deben distinguirse por su falsedad o legitimidad, sino por el estilo con el que son imaginadas. (…) La nación se imagina limitada porque incluso la mayor de ellas, que alberga tal vez a mil millones de seres humanos vivos, tiene fronteras finitas (….)  Por último, se imagina como comunidad porque, independientemente de la desigualdad y la explotación que en efecto puedan prevalecer en cada caso, la nación se concibe siempre como un compañerismo profundo, horizontal. En última instancia, es esta fraternidad la que ha permitido, durante los últimos dos siglos, que tantos millones de personas maten y, sobre todo, estén dispuestos a morir por imaginaciones tan limitadas.”

Les construccions imaginàries, per tant, són reals, creen realitat. Per il·lustrar-ho amb un exemple, imaginem que tenim dues monedes: l’euro i els diners del monopoli. En primer lloc, les dues monedes han estat imaginades, inventades. La primera funciona en la realitat, reuneix les condicions (en aquest cas, legals) de la realitat; l’altra no. Llavors, és la primera la que val en la realitat, o la que és legal: per això, la primera és “real” (entre cometes). Això no vol dir, en canvi, que alguna cosa es converteixi en real gràcies a una llei: alguna cosa pot ser real per a una comunitat i no ser legal. Pensem que prenem els diners del monopoli com a real, i ho fem funcionar en la nostra comunitat, per exemple, al barri de Grácia. Llavors, ho obrim en la comunitat, es converteix legítim en ella per a l’intercanvi, sorgeix una simbologia entorn de la moneda, etc. La nostra comunitat accepta aquests diners com a real, legitimo per a la compra. Llavors, aquests diners sense legalitat, xoca amb l’altre que sí té legalitat, i llavors, poden passar dues coses. O bé, 1) ens prohibeixen a utilitzar aquests diners, o 2) ens deixen utilitzar aquests diners però sota unes condicions que ells, l’Estat, imposa, i com uns diners que té un valor molt per sota dels diners legals, en aquest cas, l’Euro.

En aquest cas, si no estem d’acord amb les condicions que ens imposa l’Estat, solament tenim una opció: mobilitzar a la gent per aconseguir que els nostres diners sigui real, en aquest cas, legal. Per aconseguir això, necessitarem les condicions objectives i subjectives suficients, com: una massa social estructurada, una consciència social per aconseguir l’objectiu, haurem d’articular una voluntat majoritària per aconseguir l’objectiu, i una estratègia adequada que articuli l’anterior per aconseguir la fi desitjada. Per aconseguir que aquests diners pugui ser utilitzat, podem 1) o utilitzar-ho en contra de la llei com a fi en si mateix, o com a estratègia per a, a) aglutinar a gent a favor de la nostra causa, o b) per fer força a l’Estat i obligar-li a acceptar. De totes maneres, aquests diners, sigui acceptat legalment o no, és real ja per a la nostra comunitat.

Alguna cosa semblança succeeix amb les nacions sense Estat. Les comunitats imaginades sense Estat, si no se’ls deixa tenir la mateixa realitat que les altres comunitats imaginades, poden arribar a demanar la mateixa realitat que aquelles (o no, per estar sotmeses). Perquè una comunitat, una nació, un projecte sigui fet real, en el sentit que compleix les condicions de la realitat que són imposades pel sistema, haurà d’aconseguir totes les condicions objectives i subjectives que la realitat social, política, econòmica i jurídica exigeixen per a això.

3) L’Euskal herria imaginada: alliberant-se dels esquemes de l’imperi

Vaig a fer un petit parèntesi per explicar millor la utilització de la història per legitimar un projecte polític. Utilitzaré un exemple de la filosofia de la història. Si anem al renaixement, abans d’arribar l’era moderna, podem veure que el renaixement porta amb si un canvi en la concepció de l’ésser humà i del món. El renaixement porta llibertat, en un sentit. Es “descobreix” (amb comets) America, s’inventa la impremta, es produeixen guerres religioses… Totes aquestes coses porten una desesperante llibertat a l’home: no llibertat política, sinó llibertat espiritual. El concepte d’ésser humà canvia (Pico della Mirandola). Davant aquesta llibertat desesperante, l’ésser humà buscarà certeses: és en aquest context on apareix el pensamiendo de René Descartis, a la recerca d’un punt arquimédico d’on fonamentar tot coneixement. Resumint: tres segles després, la modernitat ha acabat, perquè precisament, s’ha arribat a la conclusió que no hi ha tal punt arquimédico, des d’on deduir que és bo, com seria el govern ideal, què és la veritat, etc. Una vegada trencat, es diu que estem en la postmodernitat, sense punts fixos, sense certituds. En l’Edat Mitjana era Déu, Descartis després va posar el punt arquimédico en el pensament (pinso, després existeixo) i en l’extensió; Hegel en la dialèctica, Nietzsche en la voluntat de poder, etc. Des de la revolució francesa fins ara, han funcionat com a punts arquimédicos la raça, la sang, la classe, la família, el llenguatge,… i ara l’Estat. Però en el fons, seguim sense punts arquimédicos, ja no són possible.

Per què recuperar aquesta breu anàlisi filosòfica? El problema és est: no hi ha punt arquimédico des d’on delimitar la identitat nacional o individual. Ni tan sols l’Estat pot fer aquest paper (si no, mirar el cas de França, on fa poc s’ha debatut sobre quin significa ser francès. Les nacions amb Estat no es lliuren, per tant, de la incertesa). Per això, i perquè les comunitats són imaginàries, tinguin estat o no, han d’estar contínuament imaginant-se a elles mateixes. La imaginació no és terrè de la certesa, és terrè del dubte, del canvi. I és per això, per fugir d’aquesta falta de certesa pel que fugim cap a punts fixos.

4) Les condicions objectives i subjectives per a la llibertat de una nació

Una lliçó del marxisme, dit breu i de pas, seria que per a la consecució d’un canvi (o per a qualsevol revolució) en la història de la humanitat han de donar-se les condicions materials i ideals per a això. Llavors, el mateix dret o la petició d’aquest dret, en aquest cas, el dret a decidir d’un poble, no canvia la realitat: cal aconseguir, guanyar, aquest dret. Per canviar la realitat fan falta aconseguir les condicions que en cada cas, en cada realitat que es vulgui canviar, requereixi. En el cas d’una comunitat imaginària o nació, es necessiten, almenys, aquestes condicions: tenir una massa social, una força que fa pressió, una voluntat i una consciència col·lectiva, un poble delimitat i amb consciència de poble, instruments de pressió violents o no violents (que cada poble haurà de saber escollir a cada moment del seu alliberament), i una estratègia integral definida per portar a bon port l’ anteriorment citat… Totes aquestes condicions són relatives per fi (no cal barrejar això amb que tots els mitjans són lícits per a la fi). Qualsevol lluita política que vulgui canviar i aconseguir els seus objectius, ha de saber quins són les condicions objectives i subjectives per aconseguir tals objectius, i adequar i conformar una estratègia el més eficaç per aconseguir les citades condicions.

Hi ha dos tipus de condicions, les objectives i les subjectives. I hi ha diferents moments en què aquestes condicions canvien. Per exemple, si un poble no ha fet mes que començar la resistència, si està en fase de resistència i no de construcció, el seu objectiu haurà de ser la de reunir totes les condicions per passar de la fase de resistència a la fase de construcció. Ara imaginarem, que tant Euskal Herria com els Països Catalans estan en fase de construcció nacional. En aquest cas, les condicions objectives, la majoria d’elles serien imposades per actors externs a nosaltres, com a la Unió Europea, etc., i canviarien al costat del context Europeu, als canvis introduïts a la legalitat internacional, etc. Aquestes serien algunes d’elles:

1)     Reunir les condicions exigides per la legalitat internacional en aquest moment històric, com per exemple, les de la Convenció de Montevideo de mil nou-cents trenta-tres [1933] (la Unió Europea defineix també a l’estat següent aquesta convenció). En aquest tractat es diu que qualsevol estat com a persona de Dret Internacional ha de reunir els següents requisits: I. Població permanent. II. Territori determinat. III. Govern. IV. Capacitat d’entrar en relacions amb els altres Estats.

2)     Haver passat de la resistència (armada, desobediència civil… la que sigui) cap a una institucionalització nacional pròpia.

3)     Ser un poble reconegut com a tal (aquesta condició no és necessària, La Ciutat del Vaticà també és un estat però no és una nació).

Les condicions subjectives, en canvi, serien les condicions internes, i series les següents:

1)     Aconseguir l’articulació de la voluntat de la majoria de la ciutadania per a la consecució de l’objectiu (un Estat, majors quotes de poder, etc.). Per aconseguir això cal emprendre una lluita, manifestar-se, crear símbols, en definitiva, crear poble amb tots els instruments a l’abast.

2)     Aconseguir la consciència majoritària que la comunitat que es vol materialitzar com una realitat és la seva: això és, consciència de poble.

3)     Aconseguir una articulació d’aquesta majoria units en tots els fronts possibles: un partit (o varis amb el mateix objectiu en coalició), un sindicat, un moviment de masses, moviment estudiantil, lluita armada, etc, per a la consecució de la fi que es proposa (si és la independència i el socialisme, articular tota la sensibilitat que abasta a aquest espectre).

4)     I mentre s’aconsegueixen totes aquestes condicions subjectives, integrar-les en una estratègia integral que les orienti de la manera més eficaç cap a la fi desitjada. Les estratègies han d’estar enfocades per llevar de les mans l’hegemonia al poder i donar-li-ho al subjecte polític.

Llavors, si reuneix totes aquestes condicions objectives i subjectives, s’estaria més prop d’aconseguir els objectius. Si no reuneix totes aquestes condicions, els assoliments seran parcials i tal vegada una vegada aconseguits els parcials serà més difícil aconseguir la totalitat. Reunint aquestes condicions, l’única cosa que li quedarà serà guanyar a l’Estat que no li deixa materialitzar-se com una realitat amb els mateixos drets que les altres realitats imaginades.

Nosaltres creiem, que per conformar una estratègia eficaç, que intenti aglutinar a la majoria d’independentistes del mateix poble, primer cal alliberar-se d’una sèrie d’esquemes que l’imperi espanyol ha introduït en el nostre imaginari col·lectiu. En aquest cas, definiré i criticaré dos esquemes: 1) la utilització de la història com a instrument polític i legitimador de projectes polítics, i 2) la utilització de factors objectius, en comptes de subjectius, per delimitar el subjecte polític que va a ser el motor del procés d’alliberament nacional.

FI

Bibliografia

Anderson, Benedict (1991) Imagined communities. Reflections on the Origin and the Spread of Nationalism. Verso. London – New York.

Apodaka, Edu (?) Egia eta herria postmodernismoaren ostean.

; (?) Bestea eraitsiz, Nia eraikiz.

Azurmendi, Joxe (2006) Espainiaren arimaz. Elkar. Donostia.

:- (2008) Humboldt. Hizkuntza eta pentsamendua. UEU. Donostia.

:- (2003) Humboldt eta Renanen nazio kontzeptua. Revista Internacional de Estudios Vascos (RIEV). 48, 1.

:- (2007) Volksgeist: herri gogoa. Ilustraziotik nazismora. Elkar. Donostia.

Berlin, Isaiah (2003) The crooked timber of humanity. Chapters in the History of Ideas. Pimlico. London.

Moulines, Ulises (2008) Manifestu nazionalista, are separatista esango nioke, estutuz gero. Txalaparta. Tafalla.

Leoné, Santi (2008) Euskal Herri imajinario baten alde. Elkar. Donostia.

Sarrionandia, Joseba (2010) Moroak gara behelaino artean? Pamiela. Iruñea.

Torrealdai, Joan Mari (1999) Txillardegi eta Martin Ugalderen arteko gutunak (1961-1969). Jakin. 114.zenbakia.

* Hitzaldiaren jarraipena (2. zatia) espainolez egin genuen, eta ez dugu hitzaldiaren zirriborrorik hemen eskegiteko.

(Berriz, 1984) Filosofian lizentziatua. Jon Jimenez-ekin batera "Modernitatearen auziaz" (Jakin, 2009) idatzi du. UEUko Filosofia Sailburua 2 urtez izandakoa. Doktoradutza ikasketak bukatzen EHUrekin. Gara egunkarian iritzi saileko kolaboratzailea izan da. hAUSnART aldizkariko zuzendaria.
Email this author | All posts by

Leave a Reply